Dijous 30 de maig de 2024
|
17:48 H
El seleccionador nacional argentí, Pablo Prigioni. (Foto: Infoabe)

Sí, jo també crec el mateix que Prigioni

Andorra la Vella.- Espanya va guanyar el 18 de setembre l'Eurobasket. I ho va fer amb suficiència davant França i amb un jugador que tot i la fonètica del seu nom, res sabia de la 'rojigualda'. Es tracta del nacionalitzat exprès Lorenzo Brown, del qui tothom ara fa broma dient que és el Lorenzo d'Albacete, i que si no s'hagués guanyat, aquests mateixos aduladors odiarien.

El cas és que fa quatre dies va sortir el seleccionador nacional argentí, i ex base del Madrid, del Tau i dels Knicks, Pablo Prigioni, i va fer, el que sota el meu punt de vista és un exercici de sentit comú i que per a molts periodistes (espanyols) van ser unes declaracions incendiàries. Bé, el bo de Prigioni només va dir que ell, com a seleccionador, prefereix caure amb jugadors argentins, que no guanyar amb nacionalitzats exprés. Això, que crec, honestament, hauria d'unir a tothom, resulta que és incendiari.

Anem a pams. És legal el que ha fet Espanya (i tantes altres seleccions)? Sí. Ho és. L'actual normativa de la FIBA empara aquesta pràctica de "fitxar" jugadors per a les seves competicions. És ètic i moral i té quelcom d'esportivitat agafar un jugador nordamericà que no té nivell per a la USA Basketball, que no sap una paraula de castellà, que no sap ni on és Espanya i que l'únic vincle que té amb la selecció és ser amic del seleccionador Sergio Scariolo? Doncs miri no.

I aniré més enllà. Si hem de permetre aquesta pràctica, que les seleccions fitxin a qui vulguin, tenim un problema. O ens carreguem l'esport de clubs o envíem a fregir espàrrecs el de seleccions. Perquè si s'han de regir per les mateixes normes, no té cap tipus de sentit que continuin coexistint. 

Amb això estic dient que estic en contra de qualsevol nacionalització? No. Perquè cada país té marcats uns cànons per accedir a la nacionalitat, com són els anys de residència, la pertinença a la comunitat, el coneixement del propi país (que li demanin a Luís Suárez), comptar amb avantpassats, un matrimoni amb un nacional... En aquests casos on realment hi ha una mínima voluntat de formar part d'aquella nacionalitat, em semblen bé. Els casos dels jugador americans assimilats a països que no han trepitjat mai, és un autèntic despropòsit que no fa, sinó, embrutar el bàsquet de seleccions. I com déiem al principi, per fitxar, ja tenim els clubs.