Andorra la Vella.- Aquesta darrera finestra de seleccions ha estat terriblement cruel per al futbol. En forma de lesions de llarga durada, com les de Camavinga o Gavi, però també pel que fa a la solidaritat. En tertúlies, converses de bar, a twitter i amb més o menys vehemència, a tot arreu, s'ha culpat al calendari de tantes lesions. Però, en aquests mateixos espais s'ha anat més enllà i s'ha culpat d'aquest calendari a les seleccions petites. Només va faltar la golejada de França sobre Gibraltar per dir que, pràcticament, aquestes no haurien ni d'existir.

Pot ser perquè m'ho miro des de l'òptica andorrana, on porto una mica més de quatre anys, o perquè soc un ferm admirador del company Víctor Romero (@futbolconkarma), però fer aquest tipus d'afirmacions em sembla una barbaritat. "És que aquestes seleccions petites haurien de jugar entre elles, i només una o dues saltar als classificatoris europeus" em deia un. Al que jo li contestava "llavors que fem, un futbol a dues velocitats o quatre?, com ja passa amb els clubs?". I és que sí amics, em semblaria terriblement injust que Andorra, Liechtenstein, San Marino, o Gibraltar, haguessin de disputar eliminatòries prèvies per tal de poder optar a una Eurocopa.

Això equivaldria a dir que com que el Granada, el Wolverhampton o la Salernitana, haguessin de jugar més partits per poder disputar la màxima competició del seu país. Senzillament un disbarat. O com si Bolívia i Veneçuela, que són les dues seleccions llatinoamericanes que normalment queden fora del Mundial per la CONMEBOL, haguessin de fer eliminatòries prèvies... i així podríem continuar fins a l'infinit. Precisament, l'únic maco que li queda al futbol de seleccions en aquestes finestres és el fet d'equiparar qualsevol equip. Que Mbappet o Cristiano Ronaldo s'hagin de rascar els genolls a l'Estadi Nacional; que Pedri desplegui el seu futbol a Xipre. Que Marcelo Moreno Martins es pugui acomiadar de mitja vida vestint 'la verde' amb un Hernando Siles, a la Paz, ple a vessar i guanyant al Perú...

Això sí, els mateixos rius de tinta que carreguen contra aquestes seleccions, després són els que triguen menys de 10 segons a escriure reportatges i tuits altisonants quan una d'aquestes petites fa quelcom sorprenent. La classificació d'Albània, el tercer lloc de Bulgària al Mundial del 94 o el de Turquia el 2002, la classificació de Gal·les per tres competicions internacionals amb un tercer lloc a França 2016, la gesta de la darrera gran generació d'Islàndia...

En definitiva, si això de les seleccions encara té algun valor, és per veure i viure històries com aquestes. Per portar el futbol de més alt nivell a aficionats que no el poden gaudir habitualment, i sobretot, perquè quan la pilota roda, ho ha de fer igual per tothom. Si no, quin sentit té tot plegat? Per jugar per categories, ja s'ha creat la Nations League. Barrejar el debat del calendari amb les seleccions petites és pervers i mentider. Tant com criticar la Superlliga de Florentino i donar suport al fet que hi hagi seleccions de primera i de tercera.