El bàsquet es caracteritza per tenir una gran tècnica i agilitat en el joc. Les filigranes són un pilar essencial que el fan un esport únic. El ganxo és el cas més clar. El braç estirat per sobre del cap i el cos entre la pilota i el defensor fan que taponar-lo sigui gairebé impossible si el moviment està ben fet. El seu problema és que costa d'aprendre. Exigeix equilibri, joc de peus i moltes repeticions.

La finta és l'altra gran arma. No busca velocitat, busca desequilibri, aconseguir que el defensor mogui els peus o el pes del cos abans d'hora. Per sota de tot hi ha el joc de peus. Un pivot amb bona base pot girar cap a qualsevol costat sense perdre l'equilibri, i un exterior pot sortir d'una pressió amb dos passos ben col·locats. Una combinació d’ambdues pot ser definitiva.

La passada sense mirar arrossega fama d'espectacle, però la seva funció és purament tècnica: retenir la mirada del defensor un instant perquè el company rebi lliure. En formació tenen un valor afegit. Són gestos que no depenen del físic, i un jugador de catorze anys que encara ha de créixer els pot dominar igual que un altre més desenvolupat.

A Andorra, el bàsquet és un dels esports amb més arrelament als pavellons i a les escoles esportives. Els grups reduïts hi permeten dedicar temps a la tècnica individual, sovint sacrificada quan hi ha vint jugadors per pista.

També hi ajuda la referència del bàsquet professional al país, que apropa als més joves un model tècnic que d'altra manera només veurien per televisió. Cap d'aquests moviments guanya partits per si sol. Però tots són recursos que un jugador es queda per sempre i que continuen funcionant molts anys després d'haver-los après.